El xef Pepe Rodríguez Rey ha viatjat a l’Àfrica com a ambaixador de Mans Unides per conèixer de prop els projectes de cooperació que donem suport al Senegal.
Han estat pocs dies, però tan intensos i plens d’emocions, trobades i aprenentatges, que han deixat una profunda empremta en el nostre ambaixador. Tres dies han estat suficients per conèixer altres realitats i entendre el valor transformador de la cooperació.
Pepe no havia estat mai a l’Àfrica, on va viatjar «lleuger d’equipatge» amb la intenció de tornar «amb una motxilla carregada d’emocions».
He après que la cooperació és necessària i vital. Mai m’havia plantejat què significa un pou en una comunitat remota del Senegal. Ara entenc que un pou porta vida on abans no hi havia res. Que l’escola primària és esperança. Que la formació de les dones és desenvolupament. Que un dispensari i una maternitat són futur.
A continuació t’oferim un resum del dia a dia d’aquest viatge. Un recorregut per les reflexions i impressions amb què Pepe ha descrit unes realitats que l’han «canviat per dins».
Primer dia al Senegal. Pepe Rodríguez Rey i la presidenta de Mans Unides, Cecilia Pilar, es desperten a la localitat de Sanghé, a Thies. Allà, a només 70 quilòmetres de Dakar, a l’escola envoltada de terres desèrtiques, els espera la benvinguda de la germana Hortensia Perosanz —83 anys de vitalitat i entrega als més vulnerables— i dels centenars de nenes i nens que assisteixen a classe gràcies a la col·laboració de Mans Unides.
Entre pupitres i somriures, en Pepe és conscient del que significa una escola enmig del no-res: esperança, oportunitat, futur.
És hora de dinar a Sanghé: en Pepe s’ha unit a la cuina de les dones —treballadores, emprenedores, capaces de sostenir les seves famílies i aixecar comunitats senceres— que, cada dia, donen menjar als escolars i al personal de l’escola. Entre fogons de fang i olles de ferro, descobreix que en aquelles cuines a l’aire lliure també es cou la vida.
En caure la nit, Pepe Rodríguez Rey reflexiona, agraït pel viscut i conscient que algunes coses que poden semblar petites són capaces de construir futur i canviar vides.
Al Senegal he vist com el que és petit es fa gran.
Segon dia al Senegal. Barri de Sam-Sam, a la ciutat dormitori de Pikine, a 20 quilòmetres de Dakar. Aquí, on la pobresa es percep amb els cinc sentits, ens trobem amb la dolorosa realitat de la misèria urbana.
La calor és insuportable, però això no impedeix que Pepe Rodríguez Rey i Cecilia Pilar descobreixin els carrers d’un lloc que canvia cada dia gràcies a la feina d’una dona inesgotable, que als 85 anys no sap què és descansar: la germana Regina Casado.
Han estat ja centenars els joves vulnerables que s’han forjat un futur als tallers de formació del centre Kalasance, que Regina ha anat posant en marxa amb el suport de Mans Unides: costura, fusteria i cuina.
Pepe Rodríguez Rey s’emociona amb les històries que va coneixent en un recorregut que finalitza a les cuines, on l’espera un grup de joves liderades per Aminatta, abans alumna i avui cuinera en cap.
És un moment de riures, nervis i alegria. Amb una temperatura superior als 40 °C, cuinar no és fàcil, però acompanya l’exemple d’aquestes joves que no es deixen vèncer pel desànim, malgrat tenir-ho tot en contra.
En acabar el dia, ja a Dakar, a les portes de la Pouponnière, on viuen acollits gairebé 100 nadons d’1 a 3 anys, l’ambaixador de Mans Unides parla de les persones que ha conegut. «He vist realitats molt dures… però reals. I he conegut dones i homes excepcionals». Dones i homes que formen part de les estadístiques, però que són reals «perquè són persones, no pas números».
Pepe acaba el dia convençut que la cooperació és justícia. I que la prosperitat, quan es comparteix, es multiplica.
Només dos dies de visita han estat suficients perquè Pepe Rodríguez Rey hagi comprovat sobre el terreny que la cooperació és necessària.
En aquests dies he vist que les aportacions que rep Mans Unides arriben al seu destí transformades en educació, sanitat, pous i horts… en futur. Avui torno a Espanya amb el cor agraït i l’ànima encongida.
Des d’allà, encara commogut i emocionat pel que ha vist, el xef assegura que, quan coneixes aquestes realitats, «que et sonen perquè ho has sentit tota la vida, però que no arribes a comprendre fins que ho veus, i entens el perquè de la feina que les missioneres i Mans Unides duen a terme per fer-hi front, et preguntes realment… Què passa en aquest món?».
Per això, no deixa d’agrair als col·laboradors de Mans Unides, «perquè és una barbaritat el que es fa. Hi ha una tasca extraordinària de gent que fa tant pels altres…».
